Eleccions parlamentàries: la CUP i l’oportunitat

El 25 de novembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya.

Podríem dir que la cronologia històrica de l’independentisme a casa nostra ha sofert una acceleració que ha superat les expectatives dels convençuts més optimistes.

I arran d’això, de sobte ens trobem immersos en plena campanya electoral, històrica, particular; però campanya electoral al cap i a la fi. I per tant no sols plebiscitària, sinó que a més d’estar en joc el referèndum per la independència hi ha programes, processos legislatius i decisions parlamentàries que no passen per la qüestió nacional.

Aquestes pròximes eleccions vénen marcades per tres circumstàncies excepcionals que han de ser molt tingudes en de compte a l’hora de fer càlculs i assumir responsabilitats per part d’aquells que tenen capacitat d’intervenció i possibilitat d’elecció passiva.

La primera és la duresa i profunditat de l’anomenada crisi i les polítiques de retallades, o eufemística austeritat, que han aplicat tant el Govern espanyol com el català.

La segona circumstància és l’increïble i elogiable paper de ciment independentista que ha suposat la ANC. S’estigui o no d’acord amb els seus plantejaments, cal reconèixer l’excel·lent control de temps i paraules que han tingut els seus portaveus.

I la darrera circumstància és el context, la finestra d’oportunitat en què ens trobem i que comporta una situació extremadament favorable però que cal saber vehicular amb molta cura per tal de no perdre-la.

Sobre la primera se’n ha parlat molt i suposa una arma de doble tall per al fet independentista, ja que si podem parlar obertament d’espoli econòmic i restricció d’autonomia -cada vegada més evident i que ha estat un dels motius que ha portat al posicionament de molts conciutadans-, a ningú no li passa tampoc per alt que la gestió de la crisi a casa nostra està plena d’ombres, contrafavors, corrupteles no enjudiciades i patents injustícies. Això hi és i no podem oblidar-ho ni menystenir-ho.

Respecte el segon, es tracta d’una jugada clau que ha portat a posicionar Convergència obertament cap a l’independentisme que de cap altra manera no s’hagués produït.

Catalunya, malgrat les moltes virtuts dels seus habitants i el caire obert i integrador del concepte independentista, tan diferent de la noció centreuropea, és un país amb tendències polítiques molt diverses, i no precisament del gust d’aquells qui es
consideren d’esquerres, vulgui dir el que vulgui dir aquest concepte.

Per tant, i de forma transcendent i inteligentíssima, l’ANC ha sabut centrar en el seu discurs de manera inequívoca la voluntat de ser un estat propi, independentment de les fílies de cada persona i superant la dinàmica i ús partidista en quà estava imbricat el fet independentista. L’ANC ha ajuntat gent que fora del seu paraigües seria irreconciliable.

I això ha portat, juntament amb la crisi, a la manifestació més multitudinària que hi ha hagut mai a casa nostra i a la pèrdua de recels a demanar obertament la independència o a ser-ne favorable per part de molta gent per a la qual era un tabú o senzillament no concebia la possibilitat ni de plantejar- s’ho.

I ara arribem al fet circumstancial tercer i més delicat. El pròxim Parlament no serà comparable a cap que hagi existit a casa nostra amb anterioritat.

Es tracta d’unes eleccions parcialment plebiscitàries, donat que és una presa de musculatura trascendent per valorar si hi ha prou suport de les urnes per ser un estat independent, però sense oblidar que durant aquesta impacient espera fins a la declaració d’independència també hi haurà moltes altres decisions a prendre.

Així doncs, s’ha de ser molt caut a l’hora d’estudiar com afrontar aquestes eleccions i es per això que, donada la impossibilitat de fer una candidatura única pel fet que les altres decisions extranacionals comporten necessariament discrepàncies irreconciliables, cal no perdre de vista quina és la qüestió que dóna vertadera trascendència a aquests comicis si realment volem aprofitar aquesta finestra d’oportunitat.

S’ha de reconeixer que Convergència, i concretament Artur Mas, ha sabut enganxar-se i deixar-se portar per l’onada de la manifestació sense ofegar-se. Pesi a qui pesi, la situació actual i la viabilitat d’allò articulat per l’ANC està esdevenint gràcies a la svolta que Mas ha fet dins el seu partit i de retruc a arrossegat els unionistes (malgrat Duran es retortolligui). Quan l’independentisme ha deixat de ser projecte a possibilitat, i això ha empès CiU a abandonar la seva inconcrecció tradicional i innata.

I és així com TV3, el grup Godó, la dreta liberal catalana i molts sectors allunyats de “l’esquerra independentista” han assumit el discurs independentista reflexiu, prudent, discret, tranquil i ponderadament persistent proposat per Artur Mas fent que, per primera vegada des de la transició, i augmentant, el ‘sí’ superi el ‘no’.

Certament, Convergència funciona -i molt bé- com a bloc sobiranista per als tradicionalistes o els liberals, però a l’altra banda, un cop oberta la veda electoral i amb els sondejos favorables sota el braç, tenim el mateix galliner personalista de sempre de tonto l’últim. ERC i els seus satèl·lits, més o menys lluïts, no han estat capaços d’entendre la trascendència del moment, finiquitar la seva relació malaltissa de ti odio ti amo amb CiU i jugar un paper més o menys responsable a l’hora de lluitar contra el gran enemic senyor D’Hondt.

I és en aquestes que arriba la Candidtura d’Unitat Popular (CUP) i planteja la seva participació a les eleccions dintre l’espectre idependentista i aportant unes formes totalment diferents que ens són empàticament pròximes als membres de La Garnatxa i a quina assamblea oberta hem estat convidats i hi hem assistit.

Per què? Per definir la posició que ha d’adoptar l’esquerra independentista perquè sigui efectiu el referèndum en la pròxima legislatura, però sense que intentin colar-nos per l’engonal més austeritat malentesa, enriquiments i privilegis injustos o polítiques obertament desarrollistes i antiecologistes.

El que està clar és que la decisió que prengui la CUP serà fonamental respecte de la futura distribució d’escons, sobre el percentatge sobiranista i sobre qui fa de contrapés a una Convergència molt crescuda.

Les possibilitats són diverses: des de l’absència conscient a diferents graus d’implicació responsable, i cadascuna amb els seus avantatges i desavantatges.

Però la imatge transmesa pel desacord de la recent reunió ERC i satel·lits no afavoreix el gran bloc d’esquerres desitjat per molta gent il·lusionada en ser sobirans, però que no oblida tot allò que està sobre la taula o que premeditadament ha deixat de figurar-hi per part d’aquells que ara demanen seny.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: