Garoña: la feina mal feta no té futur

Aquesta frase va fer fortuna a Catalunya fa cosa de 20 anys per denunciar la feina barroera i enfocada a l’obtenció de rèdits a curt termini. L’eslògan s’aplicava a llauners, paletes o mecànics, però també seria aplicable a alguns polítics.

La victòria electoral del PP a Espanya -com la de CiU a Catalunya- ens demostra cada dia que passa que l’activitat executiva i legislativa duta a terme pels seus predecessors va ser eminentment una política de gestos i d’aparador que va contribuir a crear la il·lusió òptica d’un castell de cartes. Ara, aquell miratge corre el risc d’esvair-se a les primeres de canvi. L’edifici amenaça d’esfondrar-se per manca de fonaments. La seva fragilitat va quedar prou palesa quan les coses es van començar a tòrcer. Igual com es dissol un terròs de sucre, vam veure com els seus mateixos mentors liquidaven els plan renove o cancel·laven el xec nadó universal de 2.500 euros per cada naixement. I com això, tantes coses.

I com més es perllonga la situació crisi i la dictadura dels mercats més ens acostem a allò que el president Mas ha anomenat “el moll de l’os”, i més coartades troben els seus executors per justificar qualsevol decisió.

És el cas del nou ministre espanyol d’Indústria, José Manuel Soria, que aquests dies reitera per activa i per passiva la intenció del Govern de Mariano Rajoy de prorrogar l’activitat de la central nuclear de Garoña “almenys” fins al 2019, amb l’argument que “no es vol infrautilitzar cap font d’energia que estigui amortitzada” en un context com l’actual en què “es vol abaixar el cost de la llum”.

Zapatero, efectista però ineficaç

L’estiu de 2009, l’aleshores president del Govern de l’Estat, José Luis Rodríguez Zapatero, es va comprometre públicament a fer dues coses: la primera, tancar definitivament la central nuclear de Garoña (Burgos) el 2013, i la segona, dur a terme una  “reforma de la legislació en matèria nuclear perquè és necessari que legalment s’estableixi la vida útil d’una central nuclear, ja que encara que sembli insòlit no està contemplat en la legislació. Es parla de vida útil i vida de disseny, que és de 40 anys, però cap dels dos conceptes no està recollit.”

En el seu moment, els arguments de Zapatero per desconnectar Garoña de la xarxa elèctrica eren quatre:

1. El programa electoral amb què el seu partit, el PSOE, va concórrer a les eleccions generals de 2008, que textualment deia que mantindria “el compromís de substitució gradual de l’energia nuclear per energies segures, netes i menys costoses, tancant les centrals nuclears de forma ordenada al final de la seva vida útil”.

2. L’impuls teòric que el Govern del PSOE pretenia donar a les energies renovables i que finalment no ha estat tal.

3. L’antiguitat de la planta, en funcionament des del 1971 i inicialment concebuda per a una vida útil de 40 anys.

4.  El seu pes relatiu en el conjunt del sistema elèctric. El reactor de Garoña té una potència de 466 megavats -davant dels 1.000 megavats de la resta de centrals espanyoles- i actualment aporta l’1,4% de l’electricitat generada a l’Estat.

Com de costum, Zapatero va voler fer-ho fàcil (i efectista): va complir la primera promesa mitjançant la promulgació d’una Ordre ministerial el 3 de juliol de 2009 i va deixar-ne pendent la segona, molt més feixuga.

Tot i que les conclusions de l’informe emès pel Consell de Seguretat Nuclear (CSN) advocaven per una renovació de 10 anys, l’Ordre únicament concedia una pròrroga de quatre anys a la central, la qual cosa no va satisfer ningú. El 5 de juliol de 2009 n’expirava la llicència primigènia d’explotació i els ecologistes volien que el tancament fos automàtic, per la qual cosa acusaren el Govern del PSOE de regalar 250 milions d’euros per cadascun dels quatre anys de gràcia a les companyies propietàries (Iberdrola i Endesa a parts iguales, sota el nom de Nuclenor). Per la seva part, el lobby nuclear, amb el suport explícit de la Junta de Castella i Lleó, reclamava una renovació del permís de 20 anys o, en el seu lloc, una indemnització de 1.500 milions, per la qual cosa van presentar un recurs conjunt davant l’Audiència Nacional. L’octubre de 2009, en una visita a les seves instal·lacions, Mariano Rajoy va declarar que “amb el PP al Govern, Garoña no es tancarà”. Ja llavors, el responsable de la campanya d’energia de Greenpeace a Espanya, Carlos Bravo, alertava que ” ajornar la data de tancament definitiu al 2013 suposa deixar oberta la possibilitat que el govern sorgit dels pròxims comicis generals derogui l’ordre ministerial de cessament definitiu d’explotació”.

L’amiguisme del PP i la inconcreció del PSOE

El 14 de juliol de 2011, l’Audiència Nacional va dictar sentència. El tribunal desoïa els arguments del govern regional i les pretensions econòmiques de Nuclenor i emparava, en canvi, la decisió unilateral del Govern central “per raons d’una determinada opció de política energètica o medioambiental, basada en el foment de les energies renovables”.

Malgrat tots aquests antecedents, el PP s’ha encarregat de deixar ben clar que l’Ordre és “revisable” i “reversible”. I doncs, com s’explica que la truita s’hagi capgirat tan fàcilment?

Per dues raons. Una: per la proximitat ideològica, afectiva i fins personal del PP i les grans transnacionals espanyoles, entre les quals ocupa un lloc preeminent el lobby energètic integrat per Endesa, Iberdrola, Repsol YPF i Gas Natural Fenosa, i que fa tan comú i socialment acceptat que es produeixi un fenomen de vasos comunicants entre la cúpula del partit i els consells d’administració d’aquestes corporacions. I dues: la indefinició del PSOE, que també en aquest camp es va mostrar excessivament poruc i condescendent i va ser incapaç de modificar el marc legal quan ho tenia tot a favor:

– Una majoria parlamentària nítida, amb l’única oposició de PP, CiU i UPyD. Per al diputat convergent Jordi Jané, en ocasió de la darrera votació al Congrés sobre aquest tema, “avui no toca” votar-ne el tancament: “Qui compleix no ha d’estar sotmès a una data”.

– La sentència de l’Audiència Nacional no només era “una rebolcada en tota regla” a Nuclenor i la Junta de Castella i Lleó, sinó que impel·lia el Govern de l’Estat, literalment, a “incorporar a la legislació sectorial aplicable a les centrals nuclears una regulació mediambiental específica i rigorosa, de la qual n’està mancada en l’actualitat”.

El temps, doncs, ha demostrat que segurament hauria estat més intel·ligent actuar de forma diferent: tancant Garoña el 2009 i revisant la llei per limitar a 40 anys la vida útil de la resta de centrals nuclears, ja que si bé l’esborrany de la Llei d’Economia Sostenible contemplava aquest termini, l’acord final assolit entre PSOE, PP, CiU i PNB va deixar aquest assumpte en mans del CSN i obre la possibilitat a ulteriors pròrrogues.

I el més trist de tot: el PP, amb José Maria Aznar al capdavant, va tancar la central de Zorita (Guadalajara), mentre el PSOE no només no ha estat capaç de tancar-ne cap sinó que cada cop més compta dins seu amb ferms defensors -no sabem a quin preu- de l’energia atòmica, començant per l’expresident Felipe González i l’exministre d’Indústria Miguel Sebastián (per a qui l’energia nuclear serà “una renovable més” o per a qui “tenir por de l’energia nuclear és com tenir por dels eclipsis“).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: