Alella, com fa 10 anys

Al final, no s’han produït sorpreses i una part significativa de les bases del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) ha castigat la política erràtica i les receptes neoliberals amb què el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero ha afrontat la situació de crisi econòmica al llarg dels darrers tres anys i mig.

Com? Majoritàriament, retirant-li la confiança i quedant-se a casa. La seva desmobilització no sols ha aplanat el camí del Partit Popular (PP) cap a la Moncloa, sinó que és la clau de volta que explica la forma tan severa com s’ha produït: un veritable tsunami que ha tenyit de blau la pràctica totalitat del mapa de circumscripcions. Heus ací perquè amb un avanç més aviat modest en nombre de vots -552.000 en el conjunt de l’Estat-, els conservadors han obtingut una victòria tan aclaparadora: 186 diputats i 136 senadors per al PP, i 110 diputats i 48 senadors per al PSOE.

Un estat, tres països

Només dues illes han posat dics per contenir la marea blava. Al País Basc, l’esquerra abertzale ha irromput en escena amb forces renovades i el PNB ha aguantat el tipus. A Catalunya, on hem assistit a un tomb històric en la correlació de forces, el mèrit ha estat, en exclusiva, de Convergència i Unió (CiU).

Per primer cop, CiU supera el PSC en uns comicis estatals. La federació nacionalista ha passat de 10 a 16 diputats, i el PSC s’ensorra. Literalment. Cau de 25 a 14.

Però això no és cap novetat a Alella. L’any 2000, CiU ja va aconseguir el sorpasso en unes eleccions generals i el 2008 s’hi va quedar a tan sols 3 paperetes. Fa onze anys, el PSC es va desplomar fins als 802 vots. Fins i tot el PP el va superar.

Ahir va tornar a passar. El PSC va perdre 900 vots. En va obtenir 722, lluny dels 1.027 del PP i molt per sota dels 2.247 de CiU.

A escala local, la situació del 20-N s’assembla molt a la dels comicis de l’any 2000 (vegeu-ho en la taula adjunta), per bé que amb algunes particularitats:

– En comparació amb Catalunya, els votants alellencs sobredimensionen CiU i, en menor mesura, ERC. En termes percentuals, el suport expressat pels alellencs i alellenques a la candidatura liderada per Josep Antoni Duran i Lleida s’enfila fins al 45%, molt per sobre del 29,3% rebut a escala nacional. A Alella, la coalició independentista constituïda a l’entorn d’ERC ha obtingut el 8,5% dels sufragis, un punt i mig més que al conjunt del país.

– En l’altre plat de la balança trobem PSC i ICV. A Alella, els socialistes amb prou feines han arribat al 14,5%, quan a Catalunya han concitat l’adhesió del 26,4% dels votants. Al seu torn, els ecosocialistes se situen a Alella 3,3 punts per sota de la mitjana catalana.

– El PP és l’únic partit que obté percentatges de vot extrapolables: el 20,7% a Catalunya i el 20,5% a escala local. En tots dos casos, el PP ha recuperat posicions, però punxa en el seu propòsit de millorar -o almenys reeditar- el resultat aconseguit l’any 2000 amb Josep Piqué al capdavant. Li han faltat 52.500 vots i un diputat per arribar-hi. També a Alella s’ha quedat amb la mel als llavis per 168 paperetes.

– A Alella, l’independentisme és la quarta força i supera nítidament ICV. Esquerra millora posicions en relació a l’any 2000, però segueix perdent pistonada: aquest cop han estat 56 vots menys que el 2008.

– A Alella, les dretes gaudeixen d’una majoria absoluta folgadíssima: 3.274 vots ahir (el 65%), i 3.073 (el 68,3%) l’any 2000.

Sense rastre del 15-M

El moviment dels indignats ha passat quasi desapercebut a les urnes, especialment a Alella:

– Mentre a Catalunya el vot en blanc ha crescut en els darrers quatre anys de l’1,54 a l’1,86%, a Alella ha davallat de l’1,77% a l’1%.

– En canvi, s’ha incrementat el vot nul: del 0,53 a l’1,58% a Catalunya i del 0,35 a l’1,34% a Alella.

– També ha crescut l’abstenció, però menys que a la resta del país: 3,5 punts a Catalunya (del 29,7 al 33,2%) i el 2,1% a Alella (del 25,4 al 27,5%).

– Si fem un cop d’ull a les candidatures que preconitzen alguns dels plantejaments del moviment dels indignats, observem que Escons en Blanc (Eb) ha obtingut 96 vots (gairebé el 2%). Aquesta opció és hereva d’Escons Insubmisos (EI), que el 2008 en va tenir només 10. I per acabar, ens referirem a UPyD i Anticapitalistes: dos plantejaments antagònics, però que beuen de les fonts del 15-M i que entre els dos no arriben a l’1% del vot emès.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: