Cal Doctor: frau de llei i enriquiment injust

Després de la sanitat i l’educació, arriba el torn de l’habitatge social. El Govern de la Generalitat s’escuda en l’ofec pressupostari -fruit de l’espoli fiscal que pateix Catalunya- per desmantellar les polítiques públiques d’habitatge social. I ha començat a fer-ho, precisament, en tres poblacions que havien començat feia poc a bastir els fonaments d’un parc públic de pisos de lloguer gràcies a les gestions de governs municipals de progrés. Es tracta de Cal Doctor a Alella, de La Plana i Can Bassols a Teià, i de Can Jordana i el sector Llevant al Masnou. En total, 193 habitatges i 200 places d’aparcament que la Generalitat vol vendre -juntes o separades- per un import superior als 16 milions d’euros. El lot és temptador per als especuladors: promocions noves de trinca en un entorn cobejat com el Baix Maresme.

Tot i que l’article 17.6 del decret 255/2005, de 8 de novembre, d’actualització del Pla per al dret a l’habitatge 2004-2007, preveu que “els promotors d’habitatges amb protecció oficial destinats a lloguer podran alienar els habitatges, per promocions completes, en qualsevol moment del període de vinculació a aquest règim”, no està gens clar que Cal Doctor pugui acollir-se a aquest supòsit. El preu de licitació de la promoció -que consta de 61 pisos i 65 aparcaments- és de 6.571.0000 euros i el termini de presentació d’ofertes finalitza el 21 de novembre.

És el primer cop que la Generalitat, mitjançant l’Institut Català del Sòl (INCASÒL), posa en marxa un procediment de comercialització d’aquest tipus, la qual cosa ens fa sospitar que tot està cuinat i amanit.

Les raons que porten La Garnatxa a oposar-se a aquesta venda són múltiples i de naturalesa diversa: n’hi ha de caràcter ètic i ideològic, n’hi ha de legals -que són les que donarien peu a la via contenciosa-, i hi ha també uns antecedents que cal conèixer per capir fins a quin punt la Generalitat perverteix, traeix i vulnera l’esperit i la lletra dels pactes a què va arribar amb l’Ajuntament mitjançant la rúbrica de dos convenis per a l’obtenció gratuïta del sòl i la construcció de la promoció. 

Comencem, doncs, per aquests darrers:

1) Oposició de La Garnatxa a la reclassificació urbanística de Cal Doctor.

Entre 2001 i 2003, el govern municipal de Salvador Artés (CiU), amb Joan Xirau (PSC) al capdavant de la regidoria d’Urbanisme, va promoure la modificació del Pla General i l’aprovació d’un Pla parcial en l’àmbit de Cal Doctor. Contra aquest Pla, La Garnatxa va presentar un plec de 29 pàgines d’al·legacions, l’abril de 2003, que el govern va desestimar de dalt a baix en un temps rècord: tan sols un dia. D’aquesta manera, el Pla parcial quedava definitivament aprovat i esdevenia executiu.

Oficialment, l’objectiu de la transformació urbanística era la consecució de 4.300 m2 de sòl per a la construcció de 49 habitatges de protecció oficial. Ja aleshores, La Garnatxa advocava per la titularitat pública i el règim de lloguer: “Cal que l’Ajuntament conservi la propietat d’aquest nou parc de vivendes i vetlli perquè al seu voltant es generi un flux d’inquilins el més ampli i dinàmic possible” (vegeu el Terrabastall núm.1).

2) De preu taxat a pisos de lloguer.

Ironies del destí, poques setmanes després d’aquell episodi, La Garnatxa guanyava les eleccions municipals i es feia càrrec de les carteres d’Urbanisme i d’Habitatge, de manera que va aprofitar la tramitació del projecte d’urbanització de Cal Doctor per introduir-hi bona part de les millores plantejades durant el termini d’al·legacions.

Pel que fa a l’habitatge social, el nou govern d’ERC+La Garnatxa va determinar que la totalitat de la promoció es destinaria a lloguer. La idea era evitar la privatització del parc d’habitatge a mans dels futurs adjudicataris.

3) La propietat, pública.  

Durant un parell d’anys, l’Ajuntament va avaluar diverses ofertes per a la construcció de l’edificació i la gestió posterior dels lloguers. La Fundació Benestar i Família, per exemple, preveia la reversió del sòl a l’Ajuntament passats 50 anys. Servi Hàbitat, la divisió immobiliària de La Caixa, oferia un lloguer a 10 anys i després els venia. Totes dues opcions reportaven uns ingressos immediats per a l’Ajuntament per la venda del sòl.

No era el cas de la Generalitat, a través de l’INCASÒL, que no oferia ni la reversió del sòl, ni cap import econòmic per la cessió del sòl i que, malgrat tot, va ser l’opció finalment escollida.

4) La millor garantia: una altra administració.

L’Ajuntament es va decantar per la Generalitat precisament perquè garantia la titularitat pública del sòl, així com la tutela i la participació de l’Ajuntament en  futures adjudicacions a l’hora de fixar reserves específiques o els criteris d’accés. Els convenis signats estableixen que la cessió del sòl “té caràcter permanent i indefinit”.

5) Increment de densitat: de 49 a 61 habitatges.

Les al·legacions formulades al Pla parcial el 2003 ja proposaven incrementar la proporció d’habitatge social a Cal Doctor, de manera que, un cop al capdavant del govern municipal, La Garnatxa va impulsar una nova modificació urbanística per augmentar la densitat de la promoció, sense alterar ni el sostre ni cap altre paràmetre. Els pisos serien més petits, però n’hi cabrien 12 més: de 49 a 61.

6) L’aparcament, el primer revés.

Ajuntament i Generalitat van signar dos convenis, el maig de 2005 i l’abril de 2006. El primer preveia, d’acord amb la voluntat municipal, la construcció d’un sol garatge comú als dos edificis amb capacitat per a 105 vehicles. El segon, forçat per la incapacitat financera de l’INCASÒL, revisava el compromís anterior: es farien dos pàrkings independents amb 65 places. Malgrat la rebaixa en les expectatives municipals, el govern d’ERC+La Garnatxa va seguir apostant per l’INCASÒL perquè la prioritat era garantir la titularitat pública del projecte.

I ara, fem una ullada a les qüestions legals:

1) Frau de llei i venda no ajustada a dret. 

La gestió i l’administració del sòl públic és la gestió d’un bé col·lectiu, de la mateixa manera que la del diner públic. La gestió d’aquest sòl s’ha de fer a partir d’un criteri de responsabilitat social. Qualsevol apropiació privada de les plusvàlues generades per aquests béns és un frau al conjunt de la ciutadania

La privatització d’un bé escàs com el sòl públic està en les antípodes dels principis rectors de la legislació catalana en matèria d’habitatge protegit. La protecció oficial neix per preservar-lo de la temptació especulativa, per assegurar que els qui accedeixen siguin les persones o llars que els necessiten més justificadament, i per reduir al mínim la pèrdua de control de les administracions públiques sobre els sòls de titularitat pròpia. Enlloc d’això, la venda de Cal Doctor deixaria en mans privades les condicions d’accés a aquests habitatges perdent-ne la garantia d’igualtat d’oportunitat, l’arrelament al poble dels sol·licitants i fent possible que, un cop finalitzat el termini de 30 anys del règim actual, els 61 habitatges siguin venuts i el nostre poble perdi la seva peça més important d’habitatge social.

L’Ajuntament d’Alella va rebre el sòl com a cessió obligatòria dels promotors del Pla parcial de Cal Doctor amb la finalitat expressa de destinar-lo a habitatge de protecció oficial, i a tal efecte el planejament urbanístic del municipi li assigna la qualificació de “reserva d’habitatge protegit”. La Generalitat, com a receptora de la cessió de la finca a títol gratuït, no pot alienar el terreny -o almenys no podria fer-ho en les condicions que ha anunciat- perquè forma part del patrimoni públic de sòl i habitatge (PPSH), tal com prescriu la llei d’Urbanisme.

2) Enriquiment injust.

El preu de la licitació (6.571.000 euros) és discutible, atès que:

a) Enlloc no es detallen les despeses suportades per l’INCASÒL des de la recepció de l’obra en concepte de manteniment, reparacions i obligacions financeres.

b) La Generalitat està exonerada de satisfer a l’Ajuntament el 10% d’aprofitament mig per la cessió del sòl. Si hagués estat un promotor privat, l’hauria pagat.

c) La Generalitat es va beneficiar d’una bonificació en l’impost de construcció del 95%, que equival a un estalvi superior a 240.000 euros. Un promotor privat no hauria tingut, necessàriament, aquesta deducció.

d) El projecte d’obres informat el juliol de 2007 pels serveis tècnics municipals estava valorat en 4.845.000 euros, si bé l’INCASÒL reconeix un import final de 5.755.000 euros en ocasió de la recepció de les obres, l’abril de 2009. Sobre aquest increment l’Ajuntament no va fer cap liquidació suplementària.

e) El conveni per a la cessió gratuïta del sòl valora els terrenys municipals en 965.000 euros.

f) La Generalitat pretén rendibilitzar en benefici propi l’augment de densitat de 49 a 61 unitats d’habitatge promogut per l’Ajuntament.

g) La Generalitat pretén apropiar-se irregularment del valor residual de l’edificació: el diferencial entre el cost real dels habitatges i el seu preu de venda.

De tot plegat es desprèn que la Generalitat ha gaudit d’uns privilegis i beneficis fiscals, d’acord amb la normativa vigent, que no haurien estat d’aplicació en el cas d’un promotor privat i que els ajuntaments -en aquest cas, el nostre- han renunciat a ingressos quantiosos. Els ajuntaments han obrat de bona fe en favor de la consecució d’un objectiu superior fonamentat en el principi de confiança mútua entre les dues parts. En canvi, la Generalitat hauria actuat amb dol, ja que intentaria obtenir un lucre sense fer-ne partícip l’altra part.

Per acabar-ho d’adobar,  el diputat maresmenc d’ERC Pere Aragonès denuncia en el seu bloc que “mentre  l’Incasòl es ven aquests habitatges, aposta per estar present en promocions d’economies emergents invertint a Colòmbia, l’Equador o Xina, oblidant que el seu centre d’interès ha de ser Catalunya i les polítiques d’habitatge”. Colòmbia, Xina… grans democràcies, hi afegiríem nosaltres!

Deslleialtat institucional i menysteniment de l’autonomia municipal

En matèria de gestió urbanística els ens municipals tenen competències plenes, inclosa la capacitat d’escollir l’agent urbanitzador: l’INCASÒL, en aquest cas.

El valor més preuat en matèria urbanística és el sòl. Per això la finalitat última de la promoció pública d’habitatges és crear immobles exclosos del mercat a fi de satisfer demandes socials. La decisió de la Generalitat representa tot el contrari: el retorn a l’especulació immobiliària servint-se dels actius públics.

La decisió de comercialitzar les promocions d’habitatge públic de lloguer d’Alella, El Masnou i Teià es va fer pública el passat 19 d’octubre de forma unilateral, sense comunicació ni consulta prèvia als ajuntaments, la qual cosa és una vulneració en tota regla dels principis d’autonomia municipal i de lleialtat institucional. El govern de CiU no només erra en el fons de l’assumpte, sinó que s’equivoca també en les formes.

Unanimitat al ple

Com a reacció, l’Ajuntament d’Alella va celebrar el passat 29 d’octubre un ple extraordinari en què tots els grups municipals van donar suport a una moció d’ERC-Sumem per Alella en què s’exigeix a la Generalitat que faci marxa enrere. La moció recorda que “el sòl és un bé escàs. Per aconseguir sòl per a la construcció d’habitatge social s’ha de recórrer a la reclassificació de sòls no urbanitzables amb el que aquesta mesura suposa de renúncia a una part del nostre paisatge. És per això que entenem com a principi fonamental de l’actuació pública el vetllar perquè el màxim nombre d’habitatges socials siguin de titularitat pública i de lloguer. Aquest doble fet hauria de ser la garantia per a la dotació d’un parc d’habitatge social permanent que permetés una rotació en el seu accés. La venda dels habitatges socials comporta que només unes poques persones tinguin dret a accedir a un habitatge a preu assequible, havent d’anar sacrificant de manera continuada el nostre entorn en un bucle sense final”.

L’escrit de l’alcalde, Andreu Francisco, d’El Full núm. 278, corresponent al mes de novembre, també se centra en aquest afer.

Front comú amb El Masnou i Teià

La comercialització de l’habitatge públic ha desencadenat la primera trobada d’aquest mandat entre els alcaldes d’Alella (ERC), El Masnou (CiU) i Teià (Gent de Teià). La reunió va tenir lloc el passat dia 3 i va servir per fixar una posició conjunta. De moment, i en espera de conèixer les conclusions del dictamen jurídic encarregat a l’advocat Miquel Àngel Pigem, els tres alcaldes han fet públics els acords següents:

– Primer. Instar l’Incasòl a retirar de la venda, de manera immediata, les cinc promocions d’habitatge públic de lloguer d’Alella, Teià i El Masnou.

– Segon. Advertir l’Incasòl que en cas de no atendre aquesta petició, els ajuntaments d’Alella, El Masnou i Teià emprendran totes les accions legals que considerin oportunes per tal d’impedir que aquesta venda es produeixi.

Com queda palès amb aquest post, La Garnatxa subscriu fil per randa les exigències municipals.


Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: