Reforma exprés

En l’anterior post subscrivíem l’opinió de Vicent Partal que el problema dels catalans i catalanes és la Constitució espanyola. O, més ben dit, el constitucionalisme tal com l’entenen i l’apliquen el PSOE i el PP, que, en aquest afer, són com els reis catòlics: tanto monta, monta tanto.

I és que ells dos, tots solets, s’ho han manegat i en ple mes d’agost i per via d’urgència han dut a terme un cop d’Estat encobert que deixa fora de la centralitat la resta de formacions polítiques.

El passat 26 de setembre va expirar el termini legalment establert perquè diputats o senadors, en número igual o superior al 10% dels electes d’alguna de les cambres, poguessin forçar la convocatòria d’un referèndum per sancionar, o no, la modificació de l’article 135 de la carta magna.

Un cop més i malgrat l’existència dins del PSC de veus díscoles, al final el sucursalisme corporatiu dels seus diputats i diputades es va tornar a plegar als designis del carrer Ferraz.

L’excusa oficial per defugir el referèndum era el caràcter eminentment tècnic de la modificació, i la urgència dels mercats financers i de la Unió Europea per veure garantida l’efectivitat dels canvis, com més aviat millor.

En puritat, les raons per esquivar les urnes són dues:

1. La reforma és de llarg abast i amaga ‘objectius no declarats’ que poden representar una involució en el desmantellament de l’Estat del benestar, en el marc de les relacions laborals i en la usurpació de competències a les comunitats autònomes. Com han posat en relleu diversos juristes i catedràtics, la reforma de l’article 135 -que limita el dèficit estructural i el volum de deute públic de les comunitats autònomes- vulnera els principis d’autonomia financera de l’administració regional i assenta les bases per a una més que possible recentralització del poder públic per part del Govern de l’Estat en els propers mesos.

2. El referèndum s’hauria afrontat com un plebiscit. Un plebiscit a la monarquia, a la partitocràcia i al model d’Estat sorgit de la transició en un moment de crisi econòmica en què planen molts dubtes sobre la representativitat i la capacitat de la classe política; en un moment en què els partits perifèrics s’han situat -a desgrat d’alguns- fora del consens constitucional, i un moment en què les veus del carrer que demanen una regeneració democràtica han estat ignorades.

Amb el moviment del 15M encara viu a les grans ciutats espanyoles i el creixement exponencial de l’independentisme sociològic a Catalunya com a rerefons, algú creu que la Constitució estava en disposició de superar l’examen crític d’aquestes dues forces puixants?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: