Ultimàtum a la llengua

Es compleixen vora de 300 anys des que el primer monarca de la dinastia borbònica, Felip V, va derogar a sang i foc les lleis i constitucions dels territoris que havien format part de la Corona d’Aragó. I malgrat tot, el Govern de l’Estat segueix encaparrat, tal com explicitava el Decret de Nova Planta, “a reduir els catalans a les lleis i costums de Castella”.

Ara li ha tocat el rebre a l’escola pública, sempre en el punt de mira. No és estrany: l’escola és, sinó el pilar bàsic per a la construcció nacional, sí almenys el principal mecanisme de cohesió social de la ciutadania i d’integració dels nens i nenes nouvinguts.

Com dèiem, l’inici del curs escolar 2011-2012 ha estat marcat per un nou atac contra el model educatiu català, fonamentat en l’ús vehicular de la llengua catalana.

La controvèrsia se suscitava pocs dies abans, el 5 de setembre, quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya feia pública una interlocutòria adreçada al Govern de la Generalitat en la qual li exigia, en compliment d’unes sentències prèvies dictades pel Tribunal Suprem, que modifiqués en el termini de dos mesos el sistema educatiu perquè “el castellà sigui equiparat al català com a llengua vehicular”.

La polèmica no és nova, però sí l’ultimàtum: dos mesos per canviar un model que s’ha revelat d’èxit i que ha estat avalat per diverses instàncies i organismes educatius d’àmbit internacional al llarg dels darrers 30 anys.

L’extrema dreta i el poder judicial

Costa d’imaginar -perquè és una temeritat- que un cas particular circumscrit a tres famílies pugui fer trontollar un marc de convivència lingüístic i cultural que concita un consens social amplíssim; pràcticament unànime. Convé recordar, en aquest punt, que la llei de normalització lingüística es va aprovar l’any 1983 al Parlament sense cap vot en contra.

Què ha canviat des de llavors? El nacionalisme espanyol, cada cop més organitzat, més fort, més transversal i més intolerant.

L’argument legal que dóna ales a l’última ofensiva contra l’ús prevalent de la llengua catalana es troba en la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut d’autonomia de Catalunya. Aleshores, els partits hegemònics que li havien donat cobertura -CiU i PSC- van cuitar a desmentir, sense cap garantia jurídica, que la sentència qüestionés la política d’immersió lingüística.

Si hi havia cap ombra de dubte, el Tribunal Suprem la va esvair el desembre de l’any passat: “Declaramos el derecho del recurrente a que el castellano se utilice también como lengua vehicular en el sistema educativo de la Comunidad Autónoma de Cataluña, y en consecuencia y para ello la Generalidad deberá adoptar cuantas medidas sean precisas para adaptar su sistema de enseñanza a la nueva situación creada por la declaración de la Sentencia 31/2010 del Tribunal Constitucional que considera también al castellano como lengua vehicular de la enseñanza en Cataluña”.

Més clar, l’aigua. El Suprem no només va reconèixer el dret individual d’aquestes famílies perquè els seus fills fossin educats en castellà a l’escola, sinó que generalitzava la qüestió i n’establia el dret col·lectiu, i això deixava la porta oberta a canvis més profunds.

L’objectiu del nacionalisme espanyol és ambiciós: uniformitzar culturalment la península. I, a Catalunya, això passa per revertir -i proscriure legalment, arribat el cas- la política d’immersió lingüística; per dividir la societat en dues comunitats segons la llengua materna, començant per l’escola, i per manllevar el dret de Catalunya a dotar-se sobiranament dels instruments polítics, econòmics i culturals que calgui sense imposicions ni limitacions per part de Madrid.

Que tres famílies socialment inadaptades a l’entorn on viuen -i encara que en fossin cent!- puguin posar en escac i mat tot això, amb el risc evident de fractura social que entranya, només s’explica per la coincidència amb la finalitat ideològica que existeix entre l’extrema dreta i la classe funcionarial que hi ha enquistada en les estructures judicials espanyoles.

Alella: ocupats però no vençuts

Com a reacció a les darreres escomeses, les principals entitats  cíviques, culturals i educatives del país van constituir la plataforma Somescola.cat, que ha inspirat un manifest que ha suscitat centenars d’adhesions i que fou llegit a les places de molts pobles i viles el passat 12 de setembre.

Va ser el cas d’Alella, on el nucli local de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), amb el suport d’alguns pares i mares d’alumnes, va penjar una pancarta a la porta de l’Escola Fabra en què s’hi podia llegir: Una llengua, una escola, un país. Al vespre, mig centenar de persones es va congregar a la plaça de l’Ajuntament com a senyal de protesta. També el ple municipal va aprovar una nova moció a favor de la llengua, amb l’únic vot en contra del PP.

Des de La Garnatxa ens sumem a les crides a la desobediència contra l’aplicació de les sentències i denunciem aquest nou atemptat contra la llengua i l’escola pública catalanes, així com els partits polítics que fan el joc a l’ocupant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: