7 a 6. Un mal presagi

En l’anterior post dèiem que l’acte de constitució del nou Ajuntament per al període 2011-2015 va estar marcat per un fet preocupant. En el torn de votacions, el candidat d’ERC-Sumem per Alella, Andreu Francisco, va obtenir set vots: els sis de la seva llista, i el de l’única regidora socialista. En conseqüència, Francisco revalidava la seva responsabilitat com a alcalde d’Alella per tercera vegada consecutiva. Es tractava d’un fet realment excepcional, digne -per molts motius que ara no vénen a tomb- de ser destacat en els titulars de la premsa local i analitzat com cal -amb la pertinent dosi d’autocrítica- pels seus rivals polítics.

Però CiU, Gd’A i PP -i la premsa, més tard- van preferir contrarestar la notícia i generar-ne una altra que els situés a ells com a protagonistes. Enlloc de votar cadascun els seus propis candidats, van aglutinar els sis vots en la persona de Cristina Xatart (CiU). Políticament i èticament era una aposta discutible a ulls dels electors: durant la campanya electoral, la candidata del PSC, Glòria Mans, va declarar per activa i per passiva que volia reeditar l’acord de govern amb ERC. En canvi, ni Mercè Marzo (Gd’A), ni Javier Berzosa (PP), ni Cristina Xatart (CiU) van dir públicament que fossin alternativa conjunta a res ni a ningú.

Va ser, en qualsevol cas, un pols inútil a efectes pràctics, i més després de la inviabilitat d’assolir un acord amb el PSC per apartar Francisco de l’alcaldia (de la qual cosa parlarem en un altre post).

Malgrat els greuges -reals o imaginaris- acumulats al llarg de l’anterior mandat, res -tret del despit- semblaria emparar ni justificar el fet de marcar una línia divisòria i escenificar, ja d’entrada, un hipotètic trencament entre uns i altres. Amb quatre anys per davant, i amb l’autoritat moral de la victòria a les urnes de Francisco, temps hi haurà per establir ponts de diàleg i modelar el paper que vol jugar cada formació. Difuminar el tarannà, els objectius i els mètodes de cada opció política en un front amorf no sembla gaire escaient, especialment per a CiU.

De fet, poques setmanes després de la investidura de Francisco, un dels seus promotors adduïa que la maniobra únicament pretenia haver estat “un simple toc d’atenció”.  A nosaltres, en canvi, ens va semblar tota una declaració de principis: un gest sense precedents -fins ara, els grups municipals sense opcions de govern o bé s’abstenien o bé votaven el seu candidat- que representa un molt mal auguri.

En el torn de paraules, res de nou sota la capa del cel. L’oposició va centrar les crítiques en la persona d’Andreu Francisco. Li retreien les formes: pel passat, i pel present. CiU se sentia menystinguda, i Gd’A i PP es lamentaven que no els hauria ni tan sols citat per dir-los que no comptaven per a res. Francisco va fer com qui sent ploure, i va agrair el compromís cívic dels alellencs que van exercir el dret de vot, al marge de qualsevol ideologia.

Segueix el frontisme, i així serà difícil -molt difícil- aconseguir consensos amplis en els temes estratègics: model de poble, polítiques d’estalvi i nous equipaments.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: